Cada dia milers de persones busquen feina per internet, un dels portals amb més ofertes i que més currículums rep a Espanya és Infojobs. Doncs va ser a través d’aquest mateix portal on hi havia una oferta de publicitat i marketing en què no es demanava experiència de res ni idiomes, només estudis d’ESO. L’oferta per a 18 vacants es pot veure clicant a la imatge.
Al cap d’uns dies, una de les persones que va enviar el seu currículum a través d’Infojobs va rebre una trucada al mòbil en què li van dir que havia estat seleccionada per a fer una entrevista, li van donar hora i avisar que sobretot portés el currículum. El dia de la cita la persona va acudir al lloc: era un bloc d’edificis d’oficines, però el lloc exacte que li havien dit era una mena d’altell, primera cosa sospitosa. Un cop a la planta adequada, va mig endevinar la porta que era perquè hi deia “Avance 2000 Marketing&Publicidad”, en un cartró ploma senzill amb lletres negres, però aquell no era el nom que figurava en l’oferta d’Infojobs, segona cosa sospitosa. No hi havia timbre (3a.) i s’havia de picar a la porta. Un cop dins, l’aspecte de l’oficina feia pensar que s’hi acabaven d’instal•lar, perquè no s’hi veia mobles pràcticament, només una taula amb un ordinador, un telèfon, una noia-recepcionista i un petit quadre abstracte amb tons blaus. De fet, era tot molt abstracte, perquè tampoc semblava que s’estiguessin mudant.
L’entrevista va ser breu, molt breu, no va durar més de 4 minuts: un noi molt jove va fer un cop d’ull al currículum (si no el portaves et feien omplir una fitxa amb les 4 dades bàsiques) i la primera pregunta va ser si coneixia l’empresa, la resposta de la noia va ser “no” i ell va dir que era absolutament normal (4a). Després (parlant a mil per hora que gairebé no se l’entenia) li va explicar que l’empresa estava formada d’un departament de vendes i un de marketing, en aquest cas ens havíem d’oblidar del de vendes perquè treballaríem amb el de marketing, perquè acabaven de signar un contracte de 10 anys amb Securitas Direct, l’empresa de les alarmes. Va dir que necessitaven cobrir 18 vacants perquè ell i el seu equip es traslladaven a Tarragona, que el sou era de 1.000€ nets al mes en una jornada de tarda intensiva de 15h. a 21h. de dilluns a divendres, que la formació era pagada a càrrec de l’empresa, i que després hi havia possibilitat de promocionar i que es podia arribar a guanyar molts més diners. En l’últim minut de l’entrevista va dir que com que no volien enganyar a ningú, si la seleccionaven, hauria de passar una tarda amb ells per veure de què es tractava, però que ja li trucarien. Per acabar el noi va dir que si tenia algun dubte truqués aquí, i li va donar una targeta amb un nom i un telèfon. Era una targeta gratuïta impresa per VistaPrint, es podia ser més cutre encara?
En sortir hi havia més persones esperant. Tot eren interrogants, la cosa havia anat tan de pressa que no havia donat temps a preguntar res. De què es tractava exactament la feina? No ho havien explicat, s’havia d’anar un dia a veure-ho in situ. Quin tipus de contracte feien? No en van ni parlar.
Al cap d’unes hores, la tarda del mateix dia aquesta noia va rebre una trucada en què li deien que havia estat seleccionada i li van donar hora perquè anés a fer el dia de prova l’endemà passat. Però això volia dir que ja li donaven la feina si ella ho acceptava o era una altra fase per superar? No hi havia res clar en tot aquell procés, per tant, la noia va marcar el número de targeta de visita i va preguntar per aquell nom.
Li van dir que estava reunida i va trucar més tard. Tampoc hi era, llavors li va preguntar a la mateixa noia del telèfon si sabia quin tipus de contracte feien. Va respondre que no en tenia ni idea, però que segurament seria d’obra i servei. També va preguntar si la feina era per Barcelona o era fora i la noia va afirmar que sempre era a Barcelona ciutat. Després d’alguns intents per saber més va arribar el dia de la prova. La noia va arribar a l’hora que li havien dit, allà ja s’esperaven dues persones més que també havien estat seleccionades i la recepcionista, que tenia la música de l’ordinador a tot drap, no se sap si era perquè no se sentís el que deien a dins. L’espera va ser de gairebé 45 minuts, durant els quals, a banda de la música, se sentia gent parlar dins dels despatxos i després cridar com a bojos, se sentien proclames a les quals altres membres responien a crits, com si es tractés d’una secta, després aplaudiments i més cridòria. Els que estaven a la sala es miraven estranyats. Cap d’ells sabia de què es tractava la feina ni sabia ben bé a què havia vingut.
Finalment els van fer passar sense cap explicació per la llarga espera ni per l’escàndol. A cadascun els van presentar una persona a la qual van anomenar “el formador/a” i la que se suposava que era la directora va explicar que avui era la prova final (és a dir, la feina no era segura encara) i que sobretot si tenien alguna mena de dubte que no se’l quedessin a dins i que ho preguntessin, al final parlarien de les condicions i de diners. Un cop més la cosa va ser molt ràpida i cada formador es va ajuntar amb un grupet de 3 treballadors més que van agafar una carpeta cadascun on hi havia documents de Securitas. Per tant, la noia va anar amb la seva formadora i va demanar on estaven anant. Es dirigien al cotxe d’una companya per anar a El Papiol. O sigui que la feina no era a Barcelona.
Dins del cotxe la formadora es mostrava excessivament simpàtica, no parava de preguntar “on vius? Treballes? Quants anys tens? Vius sola? Per on surts de festa?, etc” aprofitant el clima la noia va intentar preguntar un cop més, a la formadora, quin tipus de contracte tenia, però la resposta va ser rotunda: “Això ara no, quan tornem t’ho explicaran tot” Els altres membres que anaven al cotxe tampoc van dir res ni preguntaven res.
Van arribar al destí: els afores del Papiol en una zona de casetes adossades. Cadascú s’encarregava d’una zona. La noia va acompanyar la formadora i va veure que la feina es tractava d’anar picant a les portes de la gent per “informar-los” d’una promoció del departament de publicitat de Securitas, dient sempre (perquè no et tanquessin la porta las nassos) que no els volien vendre res. Després de sentir el mateix discurset de la promoció més de 80 vegades (que eren les portes que picava cadascú diàriament) li va comentar a la noia que allò li
semblava una mica enganyós ja que no era informació perquè sí que estaves intentant vendre un producte, ella s’hi va oposar però no va donar cap explicació. Les preguntes personals continuaven entre portal i portal. La noia va preguntar si s’havia de fer un mínim de clients al dia i ella va contestar que no, que ella s’havia fixat un mínim però no estava obligada a res. Quan eren a punt de tornar la formadora va explicar a la noia la teoria del marketing en 5 passos, que en arribar hauria d’explicar per escrit en un test que li farien a l’oficina.
Ja passaven de les 21h. i la noia va fer el test, la directora el va revisar i va ser llavors quan van explicar el tema del contracte. Primer deien que eren conscients que sota pressió la gent no rendeix i no treballa bé, després et preguntaven si et veies capaç de fer la feina, però paradoxalment t’explicaven que durant el primer mes “només” t’exigien fer 2 clients a la setmana i un sou mensual de 800€, això durant el període de formació. És a dir que no hi havia altra formació que el que la noia acabava de veure aquella tarda, formació volia dir anar acompanyat d’una altra persona, simplement. Després del període de formació, que podia ser de 15 dies o d’un mes màxim, s’incrementava el nombre de clients exigits a la setmana i com més clients, més diners. Ho pintaven així de fàcil.
Finalment, pel que fa al contracte, es tractava d’un contracte mercantil. Res de cotitzar a la Seguretat Social. Deien que no et podien fer un contracte d’obra i servei fins que la persona no demostrés que treballa suficient. L’entrevista va resultar força surrealista, ja que cada afirmació que feien es contradeia amb la següent o queia pel seu propi pes. La noia va comentar que no veia clar el tema del contracte i la directora va respondre amb mala baba que llavors potser no era el tipus de feina que estava buscant. Ella va dir que ja s’ho pensaria i la directora, mig emprenyada, va dir que llavors potser ja hauria contractat a dues altres persones. La cosa va tornar-se tensa, i el més increïble és que la directora va acabar aplicant la mateixa tècnica de marketing que acabaven d’explicar a la noia i que utilitzaven per vendre les alarmes casa per casa (vendre, i no informar): “o ho agafes ara mateix o res”.
Però no va funcionar. La noia va arribar a casa i després de tota aquesta bogeria es va posar a buscar a internet fins que va trobar uns quants casos pràcticament iguals al que li acabava de passar en altres ciutats. Aquí les proves i un documental d’Antena 3 on s’explica bé com han proliferat les estafes a gent que busca feina i on hi figura aquesta mateixa a partir del minut 20:
